sala petita

 

Autor: William Shakespeare
Traducció: Josep Maria de Sagarra

Direcció Helena Pimenta Escenografia José Tomé i Susana de Uña
Vestuari Rosa García Andújar Il·luminació Miguel Camacho (a.a.i.)
So Eduardo Vasco 
Coreografia María Muñoz i Pep Ramis (Cia. Mal Pelo) 
Caracterització Eva Fernández Assessorament de vers Lluís Soler
Adjunt a la direcció José Tomé Ajudant de direcció Núria Inglada
Ajudant de vestuari Cristina M. Gracia 
Ajudant de caracterització Ignasi Ruiz 

Alumne de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona en pràctiques: Joan Giralt 
Muntatges, assaigs i representacions:
Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya

Producció: Teatre Nacional de Catalunya

Repartiment (segons l'ordre establert per l'autor)

Lluís Soler Solinus, Duc d'Efes
Joan Borràs Egeon, marxant de Siracusa
Jordi Figueres Antifol d'Efes
Carles Martínez Antifol de Siracusa
Pep Pla Dromió d'Efes
Francesc Albiol Dromió de Siracusa
Artur Trias Baltasar, marxant
Oriol Genís Àngel, orfebre
Rubén Ametller Un marxant
Pep Guinyol Un altre marxant
Rubén Ametller Pessic
Àngels Poch Emília, abadessa d'Efes
Rosa Renom Adriana
Montse Esteve Lluciana
Oriana Bonet Llúcia
Miriam Alamany Cortesana
Enric Serra Oficial-Agutzil
 

Horari de les representacions
dimarts i dimecres 17.00 hores
de dijous a dissabte 21.00 hores
diumenge 18.00 hores
 

Preu de les localitats 
2.800 pessetes
Dijous, dia de l'espectador 2.100 pessetes
Bus de les Arts: trajecte TNC/Plaça de Catalunya al finalitzar les representacions. Freqüència: cada 20 minuts. Preu: 100 ptes.

Del 27 de gener al 16 d'abril de 2000

Antifol i el seu criat Dromió decideixen abandonar Siracusa amb l'objectiu de retrobar els seus respectius germans bessons, que es varen extraviar, de menuts, enmig d'una terrible tempesta. L'encontre es produirà a Efes, on assistirem a un deliciós joc d'equívocs i de confusió de personalitats: Antifol de Siracusa i el seu criat Dromió viuran, sense saber-ho, la vida dels seus germans, a la seva casa, amb els seus béns i amb les seves mullers. D'altra banda, Antifol d'Efes i el seu criat Dromió seran privats "incomprensiblement" dels seus hàbits de vida; fins i tot, seran perseguits per la justícia. El final, necessàriament, haurà de ser feliç
"El error no sólo es inevitable, sino necesario."

"Lo que le sucede a Antifol de Siracusa es un sueño; lo que le ocurre a Antifol d'Efes, una pesadilla."

Helena Pimenta
NOTES DE LA DIRECTORA
 
 

1.-Consideraciones generales: 

Me gusta definir La comèdia dels errors como una "comedia guía": los protagonistas de la obra transitan desde la pérdida y la caída hasta el reconocimiento y la redención. La pérdida siempre implica dolor, el dolor es el peaje inevitable para llegar a la verdad. Hablamos, pues, de un recorrido existencial, vital. Para "encontrarse" es necesario perderse. Es un esquema frecuente en la dramaturgia shakespeariana: se produce el caos, del caos emerge un proceso de búsqueda, y esa búsqueda culmina cuando, finalmente, se restablece el orden. La gran habilidad de Shakespeare en esta obra es explicar este proceso yuxtaponiendo materiales serios y materiales cómicos. Seguramente por eso, la obra también tiene dos tramas.

La trama englobadora con que se inicia la obra nos sitúa en un momento grave: Egeonte, anciano mercader de Siracusa, es condenado a muerte en aplicación de las leyes de Efeso, que prohiben la libre circulación de siracusanos, a no ser que estos satisfagan la suma de mil marcos. Si no lo hacen, la ley los condenará a muerte.

No hace mucho, y en aplicación de leyes semejantes, en Siracusa han sufrido idéntica condena ciudadanos de Efeso, por lo que la suerte del viejo Egeonte parece estar echada desde el comienzo de la comedia, ya que no dispone de dinero para pagar su rescate. Egeonte, condenado, hará su alegato final y en él, con la naración de sus veinticinco años de existencia, llena de pesares, opondrá la ley de la naturaleza a la ley de los hombres en una lucha desesperada por salvar su vida. Obtendrá con ello una humilde prórroga de doce horas. Irónicamente, este plazo de tiempo tan escaso servirá para resolver todo aquello que en veinticinco años no ha tenido solución. Este plazo, además (y por más que parezca paradójico en una pieza de Shakespeare), permitirá el desarrollo de las unidades de tiempo, lugar y acción. Cuando las doce horas expiren, la trama englobadora conectará con la trama principal de la obra para proporcionar la solución final.

Se produce un juego temporal entre el tiempo de la historia contada (años), el tiempo representado (doce horas) y el tiempo real de la representación. En cualquiera de los tres casos, se trata del tiempo de la pérdida y del tiempo de la búsqueda. La ruptura de lo indivisible en la historia (la dispersión de la familia se viste con una exultante imaginería de viajes: mar, naufragio, separación, confrontación entre ciudades, etc.) se relaciona con la pérdida (la confusión) de la identidad en el presente de la ficción. La aparición conflictiva del viejo siracusano en Efeso, su búsqueda de los hijos perdidos, conecta un relato casi épico con una historia cotidiana. Pasamos así de lo grande a lo pequeño, de los naufragios y los conflictos internacionales a la cotidianidad de la vida de los habitantes de una pequeña ciudad, con sus placeres y miserias. Esta es la trama principal.

El viaje de lo universal a lo particular no es casual. El maestro sabía muy bien lo que hacía. El orden roto, el caos, plasmado en la sucesión de desgracias de Egeonte, se prolongará en la actualidad a través de sus hijos y de sus respectivos criados sin él saberlo. Y todo por una sucesión de errores en los que se repite el esquema de pérdida y de búsqueda hasta llegar al restablecimiento del orden por medio del encuentro/reconocimiento final.

Siendo La comèdia… la primera pieza de Shakespeare, está estrechamente ligada a la última, La tempestad. Un gran relato al comienzo que ha de suministrar a la acción numerosos datos que quedan fuera de ella y que facilitarán después que esta transcurra de forma muy sintética. Unidad de tiempo, lugar y acción son otras claves que ambas comparten, y una curiosa diferencia de base: el viaje de Próspero será hacia el aislamiento, la isla; el de Egeonte, Antífolo y Dromio de Siracusa, hacia lo social, la ciudad. 
 

2. La identidad: la búsqueda de la identidad es un tema básico en La Comèdia.... Me refiero a la ubicación del individuo como parte de la sociedad. Encontrarse o perderse en los demás. Apunto algunas consideraciones:

- El sentido de la pérdida o cambio de identidad en estos personajes va unido al rompimiento de las relaciones familiares, personales y sociales.

- La confusión de identidades de dos personas iguales, dos pares de iguales en este caso, conduce a un festival de ironías en el que Shakespeare se desenvuelve con maestría.

- Ante el equívoco los personajes se adaptan buscando una explicación propia de lo que ocurre. 

Parece que Shakespeare nos habla de cómo nos comportamos ante las situaciones ambiguas de la vida (de la ambigüedad de la identidad personal y social). Y nos habla también de las consecuencias positivas y negativas que comporta el hecho de vivir en la equivocación. Por ejemplo, en Sueño de una noche de verano, donde los personajes ven realizados sus temores o sueños más íntimos en las profundidades del bosque. Los personajes de La comèdia… viven, a su gusto o a su pesar, las situaciones deseadas o temidas en este bosque urbano que es la ciudad de Efeso.

La presencia de dos pares de gemelos, que no se conocen entre sí, en un mismo contexto, es una situación harto improbable que coloca la acción principal, resultado de la confusión de identidades, en un punto de extrañeza constante. Provoca un juego de enorme hilaridad que lleva implícito el horror real, puesto que ataca a la noción de identidad completa de dos seres humanos y de los que les rodean. Este juego se desenvuelve en el límite de lo grave para los personajes y en el de lo divertido para el espectador. ¿Cuándo vendrá la solución? En el momento exacto en que el sufrimiento de los personajes llegue a tal punto que ya no pueda provocarnos diversión.

Es pues Efeso, la ciudad, el lugar de las relaciones. El paisaje y paisanaje de este Efeso de fantasía va a conformar el recorrido vital de Antífolo de Siracusa, su aprendizaje de la vida y sobre todo de los afectos (viaje interior de búsqueda de uno mismo realizado a través del exterior: "En este mundo soy como una gota de agua que busca otra gota en el mar... (I, 2)). Nuestro Efeso será esa ciudad original, plano y laberinto sobre el que danzarán los habitantes y será esa ciudad excavada que hay que bucear, en la que hay que sumergirse, será también una tarima de teatro en la que se juega a la apariencia y realidad. "¿Qué error engaña nuestros oídos y nuestros ojos?" (II, 2) Así pues, Efeso es un lugar fuertemente semantizado como laberinto, camino lleno de obstáculos a recorrer, de habitantes a conocer. No obstante, también es asociado con una vivencia muy pública, placentera y festiva. Una vivencia, eso sí, muy extraña.

3. El error: motor y protagonista de la acción de la trama englobadora y de la principal.

Errores propios, ajenos y de la naturaleza salpican nuestra trayectoria vital.

Error a error construimos nuestra vida. No sólo es inevitable, sino necesario para llegar a la verdad. Un minuto de atraso o de adelanto hará que nuestro destino cambie. Así es la vida. Se toma una decisión y se pagan las consecuencias. Si son malas, nos culpamos del error de la decisión. ¡Es tan escaso el tiempo que separa una decisión de la otra! Unos segundos antes o después todo habría sido distinto. Egeonte cometió el error de preocuparse de sus negocios; Emilia, el de seguirle. Dos caminos. ¿Cuál elegir? Todo puede ser error o acierto: llamamos destino a esa combinación de voluntad y azar. Vistas las consecuencias, para los personajes todo fue un error: la pérdida les hace considerarlo así.

4. El equívoco: Shakespeare nos cuenta las consecuencias positivas y negativas que conlleva vivir en la equivocación.

Antífolo de Siracusa y su criado Dromio se embarcan en la búsqueda de los hermanos perdidos. No es un hermano cualquiera, es un gemelo, alguien que nació el mismo día y a la misma hora. ¿Quién sabe? Quizás ese alguien tenga las respuestas que uno mismo no encuentra (sueño del doble).

Antífolo de Siracusa viajará a lo desconocido donde habitan brujas y nigromantes para, perdiéndose, aprender a encontrarse a sí mismo. Y lo hará a través de la relación con los otros. Los demás le devolverán la imagen que ven y eso le enseñará.

Antífolo de Efeso, esforzado en su infancia y juventud para ser aceptado lejos de la protección familiar, se convierte en un héroe nacional. Querido ya por todos se ha ocupado más de agradar que de encontrarse, y se ha perdido. Nadie le reconoce, ni su mujer, ni sus amigos.

Lo que en Antífolo de Siracusa es un sueño, para el de Efeso es una pesadilla. No estamos en el bosque de Arden, donde alejados de todos podemos ser lo que queremos. Aquí somos lo que los demás quieren que seamos. Antífolo de Efeso se ha trabajado una vida. Otro se la va a quitar, pero, curiosamente, le va a resolver parte de sus problemas.

Se suman en doce horas de vida cotidiana la experiencia de dos vidas. Una se va perdiendo para ir ganando la otra. El extranjero se hace local, y el local extranjero.

5. La fantasía del doble: es un supuesto precioso con el que todos hemos jugado alguna vez para prolongar nuestra sombra de existencia ¿Qué hubiera sido de nosotros si hubiéramos nacido o crecido en otro lugar? ¿A quién amaríamos? ¿Qué oficio? ¿Qué amigos? Se habla de ángeles, de seres iguales en el otro hemisferio. Creo que nuestra mente intenta así abarcar el mundo. 

6. Apariencia y realidad: somos lo que los demás ven, lo que se espera de nosotros, y así vamos viviendo en el error, hasta que nos encontramos y aceptamos cual somos, que seguramente será nunca, pues Shakespeare lo hace fantástico, increíble.

Es curioso que los propios conflictos, como en el teatro, no sean reales. Se juega a que así sea. Al no ser quien crees que eres, tu conflicto se enmarca en otro lugar. Luchas persiguiendo algo que no está en tu camino de realidad, pero lo incorporas (Quijote, Sancho).

Imaginación, fantasía. ¿Sueño o realidad? ¿Vida o teatro?

Helena Pimenta
 
 
 

LA COMÈDIA DELS ERRORS

Els orígens de La comèdia dels errors, una de les primeres obres de Shakespeare, són triples: clàssic, representat per dues obres de Plaute (bàsicament, els Menaechmi i, puntualment, Amfitrió); romàntic, a la manera dels contes d'Apol×loni de Tir narrats per John Gower i altres històries que figuren en narracions amoroses posteriors escrites en prosa; i bíblic, principalment a partir dels Actes dels Apòstols i l'Epístola de Sant Pau als cristians d'Efes. Shakespeare ha sintetitzat la dispersió d'aquesta procedència en una de les seves comèdies més curtes i esbojarrades, però que ofereix una visió moral compacta i un estil teatral consistents.

No tenim coneixement de cap representació de La Comèdia dels errors abans de la que va tenir lloc al Gray's Inn (un dels col·legis universitaris on s'estudiava dret) la nit del Dia dels Innocents de 1594. Ens ha arribat una descripció de l'esdeveniment a la Gesta Grayorum, un recull de les vetllades que es van celebrar al Gray's Inn durant les festes de Nadal d'aquell any. També sabem que l'obra es va representar a la Cort deu anys més tard. 

La comèdia dels errors, una de les primeres obres escrites per Shakespeare, constitueix un dels pocs exemples de concentració clàssica en el teatre elisabetià: una sola acció durant vint-i-quatre hores en una mateixa ciutat. 

El muntatge de La comèdia dels errors a la Sala Petita adopta la forma i les característiques del teatre elisabetià: escenari amb absència de telons, el públic distribuït a tot el voltant i una especial preponderància de les paraules, de la veu dels actors. L'espai escènic es transforma en una mena de fossa, al mig de la qual hi ha una plataforma neta, sense portes, sense decorats, amb vuit obertures que representen vuit espais diferents, perfectament definits i delimitats per la il·luminació. Aquestes obertures permeten establir una distinció entre un espai interior i un espai exterior, cosa que es pot relacionar amb el contingut de l'obra, on a poc a poc descobrim uns personatges que tenen la mateixa aparença social, però un món interior diferent.

De les unitats: "Dels elements narratius a partir dels quals Shakespeare va construir l'obra, mereix la pena referir-se a l'estructura dramàtica. Només en dues de les seves obres es va sentir interessat pel principi neoclàssic segons el qual una obra hauria de respectar les unitats de temps, lloc i acció: un principi proposat per alguns dels teòrics dramàtics de la seva època i fins i tot per alguns dramaturgs. Les dues obres a què ens referim són aquesta, escrita al començament de la seva carrera, i La tempestat. Ambdues recullen una sèrie d'esdeveniments que tenen lloc al llarg de molts anys. Això significa que, si es vol respectar la unitat de temps, s'ha de comunicar molt material que es troba en segon terme. En ambdues obres Shakespeare escull la manera més simple de fer-ho; o sigui, mitjançant un llarg discurs narratiu al principi de l'acció. És tracta, per suposat, d'una tècnica no realista, tot i que a La comèdia dels errors Egeon compta, com a mínim, amb un oient mancat d'informació i una bona raó per a explicar la història, mentre que a La tempestat no sembla haver-hi una raó específica per la qual Pròsper hagi tardat tant a explicar a Miranda els estranys esdeveniments de la seva infantesa. La tècnica d'exposició inversemblant de Shakespeare en les dues obres ha rebut crítiques explícites i, pel que fa a La comèdia dels errors, implícites, per part d'actors que han tractat les paraules d'Egeon en un to burlesc." (Stanley Wells)

Bessonada: "La idea que la separació minva la personalitat és essencial per a les confusions còmiques de l'acció que es deriven de la presència de les dues parelles de bessons. És de tots sabut que, en molt poques ocasions, els bessons són totalment iguals. De vegades s'ha suggerit que l'ús que fa Shakespeare dels bessons no era pràctic ja que en comptades ocasions en una companyia de teatre hi ha actors que s'assemblen prou per representar-los de forma satisfactòria; però, en la meva opinió, això és erroni. Un director que tingués la possibilitat de comptar amb bessons totalment idèntics per a aquesta obra seria prou intel·ligent com per no fer-ho. Tot i que és útil que els actors s'assemblin prou per tal que no sembli massa inversemblant que se'ls pugui confondre, és encara més important que el públic sàpiga sempre qui és qui. El concepte de la identitat externa absoluta d'una persona amb una altra és fàcil de produir en la comèdia; però també espanta. És un concepte sobre el qual Shakespeare, en tant que pare dels bessons, tenia un bon motiu per reflexionar. Ens acosta als misteris de la personalitat humana, al fet que el nostre sentit de la identitat no només sorgeix de dins sinó que també depèn d'un alt grau de constància en les reaccions d'aquells que ens envolten. Si de cop i volta veiéssim que la nostra família no ens reconeix, podríem perdre el seny. A El rei Lear, Shakespeare explora en profunditat l'efecte que en el rei produeix la inversió del comportament que ell espera de la seva família i dels seus súbdits. I a La comèdia dels errors explota més que mai les simples possibilitats còmiques d'aquesta idea." (Stanley Wells)
 
 

CURRÍCULUMS

Helena Pimenta
Direcció

Llicenciada en Filologia anglesa i francesa per la Universitat de Salamanca. Obté per oposició la plaça de professor d'Ensenyament Secundari exercint la docència a l'Institut "Ramiro de Maeztu" de Vitòria i al Koldo Mitxelena de Rentería (Gipuzkoa)
Funda el 1979 el grup ATELIER del què serà directora fins el 1987, realitzant la posada en escena de les següents obres:
§ El Avaro de Molière
§ La cantante calva i La lección de Ionesco
§ Esperando a Godot de S. Bekett. (Premio Giner de los Ríos)
§ El sueño del director, creació col·lectiva
§ Cándido, versió lliure d'Helena Pimenta de Cándido o el optimismo de Voltaire.
§ Dantería, d'Helena Pimenta, estrenada al Teatro Menacho de Badajoz i en gira durant un any
§ Procesados, d'Helena Pimenta, estrenada al Teatro Jovellanos de Gijón el 1986, en gira per diverses ciutats espanyoles i a la Sala Olimpia de Madrid
§ Xespir, a partir de Coriolano, Otelo, Romeo y Julieta i Ricardo III de W. Shakespeare. Estrenada a Almagro i presentada entre d'altres al Teatro Victoria Eugenia de San Sebastián.

Funda el 1987, amb altres otros membres de l'equip d'Atelier, la Companyia UR Teatro, de la qual n'és la directora fins al dia d'avui. Realitza per a UR la posada en escena dels següents espectacles:

§ Rémora, versió lliure d'Helena Pimenta de Pentesilea de von Kleist. Estrenada el 1988 al Teatro Campoamor d'Oviedo, realitza una gira de dos anys per diverses ciutats espanyoles. També es presenta a Caracas (Venezuela) i Manizales (Colombia), així com a la Sala Galileo de Madrid i a la Sala Beckett de Barcelona.
§ Antihéroes, d'Helena Pimenta, estrenada el 1991 al Teatro Campoamor de Oviedo i en gira per diverses ciutats espanyoles.
§ Sueño de una noche de verano, de William Shakespeare, en versió d'Helena Pimenta. Estrenada a la Sala Niessen de Rentería el juny de 1992. Es presentar en alguns dels festivals nacionals i internacionals més importants, i realitza una gira per la Red Española de Teatros y Auditorios, Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Buenos Aires, París, Lisboa, Caracas, El Caire... i un llarg etcètera componen una gira de mes de 350 localitats que arriba a la xifra de 300.000 espectadors durant els anys que està en Cartell. Entre els premis obtinguts per Sueño… destaquen:
 

- Premio Nacional de Teatro 1993
- Premis Jurat i Crítica. Fest. Int. Teatre El Caire 1993 
- Premi Ercilla al Millor Espectacle de la Temporada 1993.(Bilbao)
- Millor Direcció i Espectacle. Premi Teatro de Rojas. Toledo 1993.
- Premi de la Crítica. València 1994
- Millor Espectacle. Teatres de la Generalitat Valenciana. 1994
- Accèssit Millor Direcció dels Premis ADE 1992 
- Millor Espectacle del Festival de Las Artes de La Habana 1995

§ Romeo y Julieta, de William Shakespeare, versió d'Helena Pimenta. Estrenat en 1995 en el Teatro Victoria Eugenia de San Sebastián. En Gira nacional e internacional durante dos años por las más importantes plazas y festivales nacionales e Internacionales. En 1996 obtiene el Premio ADE a la Mejor Dirección y a la Mejor Escenografía y el Premio de la Crítica del Festival Iberoamericano de Cádiz 1995.
§ Trabajos de amor perdidos, de William Shakespeare. Estrenada el 1998 al Teatro Victoria Eugenia de san Sebastián, va a compartir amb les dues anteriors obres de la seva trilogia shakespeariana honors semblants de trajectòria de públic i crítica. El 1999 obté el Premi ADE a la Millor Direcció.

També ha dirigit:
- Mientras Miren d'Ernesto Caballero per a HEGOA. 1996
- La Cabeza del Bautista de Valle Inclán dins de Valle Inclán 98 produït pel Centro Dramático Gallego i estrenat a Santiago de Compostela l'octubre de 1998 i en gira per Galícia, Madrid (María Guerrero) i Barcelona (Sala Adrià Gual)
- La Llanura de José Martín Recuerda, produït pel Centro Andaluz de Teatro i estrenado a Sevilla el 7 d'octubre de 1999, en gira per Andalusia

Altres activitats:
- Funda i dirigeix l'Escuela de Teatro de Rentería des de 1987 fins a 1993, impartint igualment classes de direcció i Dramatúrgia
- Dirigeix la programació de la Sala Niessen de Rentería des de 1987 fins a 1995
- Imparteix Tallers de Formació per a professionals a Espanya i a l'estranger
- Membre de diversos jurats de textos teatrals

José Tomé
Escenografia i adjunt a la direcció
 

Estudis d'Història contemporània a la Universitat de Madrid. Realitza fins al 2n curs d'Art Dramàtic a la RESAD de Madrid.

S'ha format entre d'altres amb Guillermo Heras, Jesús Cracio, Martín Adjeman, Carlos Marqueríe, Angel Facio, Joan Castells, María Muñoz, Pep Ramis, Marta Shinka, Eduardo Ruiz, Jose Luís Raymond, Jesús Aladrén, Juan Carlos Garaizabal, Izaskun Arruabarrena, Miguel Camarero.

Experiència professional:

§ El Paraíso o el viejo de la Montaña, d'A. Jam. Teatro del Alba. Actor
§ Temporada en el infierno. Teatro del Alba. Actor
§ Proces a dos d'Helena Pimenta. Compañía Atelier. Actor i ajudant de direcció
§ Xespir, basat en Ricardo III, Romeo y Julieta i Coriolano de W. Shakespeare. Companyia Atelier. Actor i ajudant de direcció
§ Rémora, versió lliure d'Helena Pimenta de Pentesilea de Von Kleist. Ur Teatro. Actor i ajudant de direcció. En gira 88-90
§ Antihéroes, d'Helena Pimenta. Actor i ajudant de direcció. Ur Teatro
§ Sueño de una noche de verano, de William Shakespeare. Versió d'Helena Pimenta. Actor i ajudant de direcció. Realitza també el disseny d'escenografia i vestuario amb Susana de Uña i José Luís Raymond. Aquest espectacle estrenat el 1992, es representa als festivals nacionals i internacionals més importants de diversos països. En gira de 1992 a 1999, rep entre d'altres molts guardons el Premio Nacional de Teatro 1993
§ Romeo y Julieta, de William Shakespeare. Versió d'Helena Pimenta. actor, ajudant de direcció i disseny d'escenografia (amb Susana de Uña). Estrenat el 1995, en gira 95-97. Rep el premi Josep Caudí 1996 a la millor escenografia atorgat per la Asociación de Directores de Escena (ADE).
§ Trabajos de amor perdidos, de William Shakespeare, versió d'Helena Pimenta. Actor, ajudant de direcció i disseny d'escenografia (amb Susana de Uña). Obté el 1999 el Premio ADE a la Millor Direcció
§ La llanura, de José Martín Recuerda. Dirigit per Helena Pimenta i produït pel Centro Andaluz de Teatro (1999). Disseny d'escenografia i atrezzo (amb Susana de Uña).

Susana de Uña
Escenografia

Llicenciada en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts de Madrid el 1978. Realitza cursos complementaris de dramatúrgia, interpretació, escenografia, disseny de vestuari, serigrafia artística, gravat calcogràfic, disseny gràfic per ordinador i 3D.

Experiència professional:
Des de 1983 pertany a la Companyia Atelier fins a la seva dissolució el 1987. Membre fundador de la Companyia UR Teatro de la qual n'és directora tècnica

§ Escenografia i disseny gràfic de En Attendant Godot de S. Beckett. Cia Atelier.
§ Escenografia i disseny gràfic de Cándido o el optimismo adaptació de l'obra de Voltaire por Helena Pimenta. Cia Atelier.
§ Escenografia, vestuari i disseny gràfic de Dantería d'Helena Pimenta. Cia Atelier
§ Escenografia, vestuari i disseny gràfic de Proces a dos d'Helena Pimenta. Cia Atelier
§ Escenografia, vestuari i disseny gràfic de Xespir, basat en Ricardo III, Romeo y Julieta i Coriolano de W. Shakespeare, adaptació d'Helena Pimenta. Cia Atelier
§ Escenografia, vestuari i disseny gràfic de Rémora, basat en Pentesilea de Von kleist, versió d'Helena Pimenta. Cia Ur Teatro, en gira 88-90
§ Disseny d'escenografia de Maiestrix encuentra cuasimodo de Frederic Latín, amb el grup Telón de Fondo (Asturias)
§ Escenografia, vestuari i disseny gràfic d'Antihéroes d'Helena Pimenta. Cia Ur Teatro, en gira 89-91
§ Escenografia i vestuari amb José Luís Raimond, José Tomé i disseny gràfic de Sueño de una noche de verano de Shakespeare. Cia Ur Teatro. En gira 92-99
§ Escenografia (amb José Tomé), guardonada amb el Premi Joseph Caudi 1996, atorgat per l'Asociación de Directores de Escena
§ Disseny gràfic de Romeo y Julieta de W. Shakespeare. Cia Ur Teatro. En gira 95-97
§ Escenografia i disseny gràfic (amb José Tomé) de Trabajos de amor perdidos de W. Shakespeare,. Cia Ur Teatro. En gira 98-99.
§ Escenografia (amb José Tomé) de La llanura de José Martín Recuerda, direcció d'Helena Pimenta i produït pel Centro Andaluz de Teatro.

Activitat docent: professora d'ensenyament mitjà a les assignatures de dibuix als Instituts de Batxillerat de la província de Guipúscoa; professora d'escenografia per a alumnes d'interpretació als cursos organitzats per l'Instituto de la Juventud, INEM, i l'Instituto de Teatro de Asturias (Gijón); professora d'escenografia de la Escuela de Teatro de Rentería; professora d'escenografia a les jornades "El lado oscuro de la luna". Vitòria Gasteiz 1997; Curs d'escenografia de la Escuela de Teatro de Getxo (Biscaia) 1999.

Exposicions: Museo de San Telmo. Dibuixos de tècnica mixta amb el pintor Potxo Onandia; Sala de exposicions de l'Ajuntament d'Eibar amb el pintor Potxo Onandia.

Miguel Camacho
Il·luminació

Neix a Madrid el 1951. Realitza estudis a la Facultat de Filosofia i Lletres, en l'especialitat d'Història Moderna i Contemporània, a la Universitat Autònoma de Madrid.

Treballs tècnics:
§ Entre el 1987 i el 1989 és cap elèctric del Teatro Albéniz de Madrid
§ Del 1989 al 1994, director tècnic del Centro Nacional de Nuevas Tendencias Escénicas (C.N.N.T.E.)
§ Entre 1994 i 1996 és ajudant a la direcció tècnica del Centro Dramático Nacional (CDN)
§ El 1997-98 és director tècnic de la Compañía Nacional de Danza, Nacho Duato (CND)

A més d'una gran experiència professional com a il·luminador per a Rock & Roll, destaquen els seus dissenys d'il·luminació per a produccions de teatre, dansa i òpera, com ara: Como los Griegos d'Steven Berkoff; Aquelarre y la noche roja de Nosferatu de Francisco Nieva; El Cristal de Agua fría composta per Marisa Manchado sota la direcció de Guillermo Heras; La raya en el agua composta per J.L. Turina, amb direcció escènica de J.L. Raymond; Memoria del Olvido, coreografia de Denise Perdikidis; Mano a mano, Patio de Luces, La Mirada, coreografies de Teresa Nieto; Self i Romeo y Julieta, coreografies de Nacho Duato; Estado hormonal, coreografia de Margaret Jova, Teresa Nieto, Denise Perdikidis, Elisa Morris; A pedir de boca, amb direcció de Laura Comín.

El 1996 rep el Premi a la millor il·luminació Drama-Logue Awards a Los Angeles, Califòrnia, per l'espectacle Love Council d'Oscar Paniza, Teatre Odessy.

Entre els seus últims treballs com a il·luminador per a teatre es troben: El Rey Negro, Los motivos de Anselmo Fuentes i Rol, sota la direcció d'Eduardo Vasco; Seis armas cortas de Vicente Molina Foix, amb direcció d'Adrián Daumas; Trabajos de amor perdidos de W. Shakespeare per a la Companyia UR Teatro, amb direcció d'Helena Pimenta; La llanura de Martín Recuerda, amb direcció d'Helena Pimenta per al Centro Andaluz de Teatro; No son todos ruiseñores de Lope de Vega, amb direcció d'Eduardo Vasco.

Actualment alterna els seus dissenys d'il·luminació amb el treball com a professor d'Il·luminació de la Real Escuela Superior de Arte Dramático (R.E.S.A.D.) a Madrid, i col·labora en els dissenys d'il·luminació de les mostres i tallers d'aquesta escola.

Rosa García Andújar
Vestuari

Titulada en Art Dramàtic per la real Escuela de Arte Dramático y Danza de Madrid el 1988. Becada pel Ministerio Español de Asuntos Exteriores a l'Academia de Bellas Artes de España a Roma (1998/99), on realitza el treball d'investigació sobre la història del vestuari teatral durant el segle XVIII "Figure con i suoi abiti al naturale". Becada pel Ministerio de Cultura (INAEM). El 1992 realitza el curs "Millinery with felt and straw" al London College of Fashion. Primer Premi de Figurines del Teatro Español el 1988. Primer Premi Dibujo Castilla la Mancha el 1988.

Dissenys de vestuari realitzats:
§ A ciegas. Dir. Antonio Canales. Ballet Nacional de España
§ Semblanzas. Dir. Aida Gómez. Ballet Nacional de España
§ La llanura. Dir. Helena Pimenta. Centro Andaluz de Teatro
§ Santiago y cierra España. Dir. Ernesto Caballero. Teatro de la Abadía
§ Crimen y castigo. Dir. José Carlos Plaza. Producción General de Espectáculos
§ Trabajos de amor perdidos. Dir. Helena Pimenta. UR Teatro
§ La vida breve. Dir. Francisco Nieva. Fundación Teatro Lírico. Òpera que va inaugurar el Teatro Real de Madrid
§ Mucho ruido y pocas nueces. Dir. Juan Carlos Corazza. Encuentros 94 SL
§ El barbero de Sevilla. Teatro de Jerez. Muntatge i supervisió de vestuari
§ Comedia repugnante de una madre. Dir. Jaroslaw Bielski
§ El otro. Dir. Jaroslaw Bielski. Julieta Serrano SL i Compañía de Teatro Nuevo
§ Caricias. Dir. Guillermo Heras. C.N.N.T.E. Teatro de la Zarzuela
§ El Cristal de Agua fría. Òpera dirigida per Guillermo Heras. Centro Nacional de Nuevas Tendencias Escénicas. Teatro de la Zarzuela
§ Memoria del Olvido. Coreografia de Denise Perdikidis. Ziradanza
§ La Traviatta. Dir. Luis Iturri. Teatro Arriaga de Bilbao
§ Tórtola. Coreografia de Teresa Nieto. C.N.N.T.E.
§ Aquelarre y noche roja de Nosferatu. Dir. Guillermo Heras. Centro Nacional de Nuevas Tendencias Escénicas
§ Danza Barroca i Danza Impresionista. Treballs de dansa-televisió realitzats per Antonio Betancort
§ Purificación en la calle de Cristo. Dir. Rene Pereira. Compañía de Actores del Método de Mèxic
§ Treballs realitzats per al Harlekin Art 1990 (Festival Europeu de Teatre a Metz, França): Le dormeur eveille. Dir. Habit Naghmouchi. Atelier International de l'Acteur; Le jubile, Les mefaits du tabac, L'ours. Dir. Remi Barbier. Le Theatre sour la Pluie, França; Gojereventyret. Usandstyrlige, Dinamarca; Das tief von Golf von Genua. Dir. Eva Schwarbe. Maax, Alemanya; Twelth night. Dir. Francis Watson. Z Theatre Company, Anglaterra; El Emperador de China. Dir. Agustín Poveda. RESAD, INAEM

També ha treballat com a ajudant de Jean Noel Lavesvre, Ivonne Blake i Francisco Nieva.

La companyia

Míriam Alamany. Cortesana És llicencià en art dramàtic a l'Institut del Teatre de Barcelona. Treballs de teatre: Oleanna de David Mamet, dir. M. Managuerra; Canvis de T. Martin, dir. P. Anglas; Las Galas del difunto de Valle.Inclàn, dir. J.Forcades; Audiència i vernisage de Vanclav Havel, dir. J. Minguell. Cinema: Todo me passa a mi dir. M. Garcia

Francesc Albiol. Dromió de Siracusa Treballs de teatre: Una lluna per un bord d'E. O'neill, dir. G. Malla; Dakota de Jordi Galceràn, dir. J.M. Mestres; Florido pensil de Tantaka Teatro; els monòlegs Em vec el bec, El microfonista i JA VE; al TNC, Mesura per mesura Shakespeare, dir. C. Bieito; Els gegants de la muntanya de Pirandello, dir. G. Lavaudant; L'Estiueig de Carlo Goldoni, dir. S. Belbel. Televisió: Sitges; Laberint d'ombres. Cinema: Morir (o no), dir. Ventura Pons.

Ruben Ametllé. Un marxant, Pessic Ha estudiat interpretació a l'Institut de Teatre de Barcelona i a l'estudi Txiqui Berraondo/Manuel Lillo.Intervé en espectacles com Jordi Dandin de Moliere, dir. Oriol Broggi, Las galas del difunto de Valle-Inclán, dir. J. Forcadas o Sussie de C. López, dir. C. López. Per Televisió ha treballat a Crims de Jordi Frades i Barrio Sésamo. Cinema: Backroom, dir. G. Morales.

Oriana Bonet. Llúcia Estudia interpretació al Manchester Metropolitan University, School of Theatre. Intervé als espectacles Drink the mercury d'Ian Bloomfield, Dividing lines de Sharon Goodman, Polish project de Gabriel Gawin. Per televisió, Knigt School d'Andrew Morgan, Jilting Joe de Dan Zeff. 
Joan Borràs. Egeon, marxant de SiracusaEn teatre destaquem: Alló que tal vegada s'esdevingué de Joan Oliver, dir. Ventura Pons; Cyrano de Bergerac de Rostand amb traducció d'ell mateix, dir. D. Barbany; al TNC, Àngels a Amèrica de T. Kushner i La Gavina de Txèkhov, dir. J.M. Flotats, Guys & dolls, dir. M. Gas, El maniquí de M. Rodoreda, dir. P. Planella, La barca nova d'Ignasi Iglésias, dir. J. Castells. Televisió: La granja, Secrets de família, etc. 

Montse Esteve. Lluciana Participa en els muntatge teatrals de la companyia Metadones Medea mix i La bernarda es calva, dirigits per Magda Puyo. Altres treballs: Combat de Carles Batlle, dir. R. Simó; Mort d'home de H. Müller, dir. R. Simó; Comèdia negra, dir. Tamzin Towsend. En cinema intervé a El domini dels sentits, en l'episodi dirigit per Maria Ripoll.

Jordi Figueras. Antifol d'Efes Intervé a les següents produccions del Centre Dramàtic de la Generalitat: La filla del mar d'À. Guimerà, dir. S. Belbel; La festa del blat d'À. Guimerà, dir. J. Castells; El Desengany de F. Fontanella, dir. D. Reixach; Colometa la gitana i Qui compra maduixes d'Emili Vilanova, dir. S. Belbel. Altres treballs: Després de la pluja de S. Belbel; L'heroe de S. Rusiñol, dir. F. Madico; Ombra de La Fura dels Baus. Televisió: Poblenou, Estació d'enllaç, Rosa.. la lluita.

Oriol Genís. Àngel, orfebre Intervé en obres com L'especulador de D. Greig, dir. P.H. Howard, Audiència i vernissatge de V. Havel, dir. J. Minguell, i els musicals produïts pel Centre Dramàtic de la Generalitat Sweeney Todd d'Stephen Sondheim, dir. M. Gas, i Càndid de Leonard Berstein, dir. X. Albertí. Televisió: Poblenou, entre d'altres.

Pep Guinyol. Un altre marxant Treballs de teatre més destacats: Timó d'Atenes de Shakespeare, dir. Ariel G. Valdés; Vits, dir. Josep Costa; El barret de cascavells de Pirandello, dir. L. Homar; Roberto Zucco de B.M. Koltés, dir. L. Pascual. Televisió: Entre naranjos, dir. Josefina Molina; Hermanas, dir. E. Banqué; Crims, dir. Jordi Frades i Fes Flash. Cinema: Extasis, dir. Mariano Barroso; PintadasK, dir. J. Estelrich; La Moños, dir. Mireia Ros.

Carles Martínez. Antifol de Siracusa Treballs més recents: Treball d'amor perdut de Shakespeare, dir. F. Madico; De poble en poble de P. Handke, dir. J. Ollé; El temps i l'habitació de Botho Strauss, dir. L. Homar; La bona gent de S. Rusiñol, dir. Pep Cruz; Fum, fum, fum de Jordi Sánchez, dir. J.M. Mestres; El sopar dels idiotes de Francis Weber, dir. Paco Mir; al TNC, Els gegants de la muntanya de Pirandello, dir. G. Lavaudant, L'estiueig de Goldoni, dir. S. Belbel.

Pep Pla. Dromió d'Efes Principals treballs al teatre: El somni d'una nit d'estiu de Shakespeare, dir. Calixto Bieito; Otel.lo de Shakespeare, dir. Mario Gas; El barret de cascavells de Pirandello, dir. Lluís Homar; Casa de nines d'Ibsen, dir. Juni Dhar. Per televisió participa a Poble nou, Estació d'enllaç i Nissaga. També ha treballat com director de teatre en obres com On vas Hollis Jay de B. Bradford, El revolt de Tankred Dorts o Duburbia d'Eric Bogosian.

Angels Poch. Emília, abadessa d'Efes Intervé en diversos muntatges de Sergi Belbel: Carícies; L'hostalera, de Goldoni; Morir; L'estiueig de Goldoni, al TNC. Altres treballs destacats: La Festa de Lluïsa Cunillé, dir. Núria Furió; La corona d'espines de J.M. de Sagarra, dir. Ariel G. Valdés; La bona gent de S. Rusiñol, dir. Pep Cruz; Zowie de S. Pompermayer; Els gegants de la muntanya de Pirandello, dir. G. Lavaudant, al TNC. Televisió: Estació d'enllaç, La memòria dels cargols. 

Rosa Renom. Adriana Treballs de teatre més destacats: Dancing de J.B. Penchenat, dir. Helder Costa; El temps i els Conway de J.B. Priestley, dir. M. Gas; La Senyora Florentina i el seu amor Homer de M. Rodoreda, dir. M. Gas; Maria Rosa d'Àngel Guimerà, dir. Rosa Novell; Apocalipsi de Lluïsa Cunillé, al TNC. Televisió: Poble nou, Nissaga de poder i Qui?. .
Enric Serra. OficialTreballs més destacats: El retaule del flautista de Jordi Teixidor, de Feliu Formosa; Un dels últims vespres de carnaval de Goldoni, dir. L. Pascual; Les noces de Fígaro de C. De Beaumarchais, dir. F. Puigserver; L'hèroe de S. Rusiñol, dir. F. Madico. Televisió: Festa amb… Rosa Maria Sardà, La Granja, Andorra, Una nit amb Vitorio Gasman.
Lluís Soler. Solinus, Duc d'Efes.Entre els seus treballs destaquen: Desig de Josep M. Benet i Jornet, dir. S. Belbel; Somni d'una nit d'estiu de Shakespeare, dir. C. Bieito; El mercader de Venècia de Shakespeare, dir. S. Belbel; L'avar de Molière, dir. S. Belbel; Pesombra de Salvat-Papasseit, dir. Magda Puyo; Amadeus de Peter Shaffer, dir. Àngel Alonso; L'estiuieg de Goldoni, dir. S. Belbel, al TNC. Televisió: Poble Nou, Estació d'enllaç, Laberint d'ombres, entre d'altres. 

Artur Trias. Baltasar En teatre intervé en obres com: Lear o el somni d'una actriu a partir de l'obra de Shakespeare, dir. Ariel G. Valdés; Arsènic i puntes de coixí de Joseph Kesserling, dir. A. Lizaran; Els bandits d'Schiller, dir. L. Homar; El temps i l'habitació de Botho Strauss, dir. L. Homar; La corona d'espines i Galatea (TNC) ambdues de J.M. de Sagarra, i dirigides per Ariel G. Valdés. Televisió: Nissaga de poder, Secrets de família.