Però l'espectador no pot deixar d'imaginar-se la història: Al calaix hi ha la navalla d'afaitar, sobre el tocador el mirall. Després del drama Gauguin recorda les parets tacades i la tovallola ensagnada.

L'espectador decideix eliminar tot el que coneix sobre la llegenda del pintor i fins i tot, tot el que diu aquest sobre el seu quadre. Tracta de mirar l'evidència de la imatge. Les portes estan obertes vers el taller o vers la ciutat. Les finestres s'obriran cap al paisatge del migdia. El mirall buit espera un rostre. Porta, finestra, mirall... metàfores de la pintura del conte, del somni, de la memòria... I l'espectador es transforma en pintor. Troba totes les imatges de les habitacions de la seva vida, les que ha llegit, les que ha vist i improvisa sobre les que vindran en un futur.

Oblidant la història del pintor, l'espectador es submergeix en la seva pròpia història.

«...encara treballaré un poc a fora. Hi ha mistral. Normalment sol calmar-se en el moment de la posta de sol. Llavors hi ha uns efectes soberbis en el cel llimona pàl·lid, i els pins desolats s'agiten donant les seves siluetes i semblen una exquisida randa negra. Altres cops el cel és roig, d'altres tenen to neutre, groc llimona però neutralitzat pel lila. Tinc un efecte d'un pi en rosa i verd. Per acabar espero que aviat vegis aquests llenços. Acabo d'enviar el primer. Fins aviat. Petons a Jo. Vincent.»